Jugàvem sovint de menuts a fer construccions. A poc a poc aprenguérem a fer piles més i més altes amb eixos blocs de fusta pintats de colors. Ens férem grans complicant les estructures, passant de fer piles de blocs a fer piles de projectes, de somnis; estudiant, preparant-nos (que deien els pares que era la clau que obria tots els panys), esperant que la pila de blocs de fusta es fera realitat, igual que Pinotxo esdevé un xiquet de carn i os.
I aplegat el moment en què la nostra part del tracte estava acomplida, una mà invisible ha tombat el joc escampant els blocs al terra.
I nosaltres, desconcertats i colèrics, hem quedat FETS MIQUETES.
Aquest és un mosaic de tres peces de teatre breu que parlen de la precarietat, la incomunicació i la desesperança de tota una generació.
