L’executiu ha aprovat una sèrie de mesures per a la cultura. Però es crida l’atenció sobre el fet que els músics es queden fora i els tècnics també. Per a mi són dos temes ben diferents que mereixen ser tractats individualment. Segons el nou decret, només poden accedir a eixes ajudes els que en l’any 2019 hagen estat donats d’alta en el règim general d’artistes almenys en 20 ocasions i, pel que expliquen les notes de premsa, el 90% dels músics es queden fora d’este barem. Perdoneu-me per ficar-me en un terreny que no domine del tot i si m’heu de corregir amics i amigues que es dediqueu a la música, per favor, feu-ho. Però si això és cert significa que el mercat musical a Espanya és desastrós i indecent. De qui és la culpa? De ningú. “És el mercado, amigos”, coses del capitalisme. Però no, no és només el capitalisme. La indefensió endèmica dels i les músiques ve de llarg i és difícil a escala personal enfrontar-se a les productores. Jo no tinc una visió global de l’estat de les persones que tracten de viure de la música però si el 90% dels músics no poden demostrar que han estat donats d’alta en artistes almenys 20 dies en el 2019 alguna cosa no va bé. Ser professional en els sectors artístics no parla dels nostres estudis ni de la qualitat del nostre treball, parla de viure d’açò. Jo sóc llicenciada en Art Dramàtic però si no portara 10 anys treballant i vivint d’açò no seria una professional sinó una amateur amb molt bona formació, fins i tot algú podria considerar que sóc tan bona o més que molts que “ixen en la tele” (que per a molta gent, inexplicablement, és la demostració de la teua vàlua com a intèrpret). Jo conec a molts músics en este sentit amateurs que són millors músics que els que viuen d’açò però això és conseqüència d’una indústria musical mercantilitzada i una baixa formació de la ciutadania en la música en particular i la cultura en general. Per tant, si un Ministeri de Cultura ha de posar una etiqueta de professionalitat en estes circumstàncies per tal d’adjudicar prestacions i ajudes de forma inequívoca, quin criteri utilitza? Que tinga títol? Podem pensar entre tots quants músics de primera línia no tenen estudis de conservatori, és a dir, un títol penjat a la paret? A l’Associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians (AAPV), sindicat del qual forme part, accepten a membres que tenen el seu títol però també a membres que no el tenen però que poden aportar almenys tres contractes com a intèrpret. És a dir: no tens estudis però treballes d’açò i això et fa tan actor (o de vegades més) que qualsevol persona que s’ha passat quatre anys a l’Escola d’Art Dramàtic. En conclusió: músic professional és qui es guanya la vida fent música. Comprenc que quan u comença arribe a acceptar tocar per “donar-se a conéixer”, per les copes o per qualsevol intercanvi que, en principi, podria satisfer a ambdós parts.

 

Podem dir que hi ha un temps per ser artista emergent i passat eixe temps (2, 3, 5 anys?) si u no ha trobat el seu camí, hauria de plantejar-se canviar de direcció. El que no deu ser és ser emergent 10 i 15 anys. I no perquè ningú tinga dret a dir-li a un artista si pot o no malviure eternament sinó perquè eixe artista forma part d’un col·lectiu i d’una xarxa de professionals i si no fa que es valore la seua feina es devalua tota la cadena: la seua “lliure” decisió de malviure, obliga els seus iguals a malviure també. I així va: uns per altres, la casa per agranar. Imagine que hi ha músics que sí fan bolos, que sí cobren… però en negre; i potser ara no arriben a complir els mínims que estableix el decret reial per entrar a cobrar una prestació. Em sap greu però només se m’ocorre dir una cosa: mala sort. I podreu dir-me que el context de la música els obliga, que si no cobraren en negre, no treballaria ningú. Aleshores som o no som professionals? Estic simplificant molt, és un tema difícil, ho sé… però algun dia s’haurà de dignificar l’ofici de músic, la cadena sencera, i serà una tasca de tots: músics, tècnics, productores, promotores, representants, els qui programen… Tinc entés que en 2017 es va constituir el Sindicat de la Música Valenciana (SIMUV). És una notícia fantàstica! Als actors i actrius ens ha costat 30 anys de vida sindical aconseguir un primer conveni. Tot el sector cultural hauria de posar de la seua part perquè ells i elles no hagen d’esperar tant. I no parle només de donar suport des de les xarxes socials; parle, per exemple, de contractar músics i pagar el que toca.