2022 – (Text) No estrenada No ho direm en veu alta
La que fa d’arbre s’emociona cada vegada més amb la cançó. Quan tothom està al seu lloc tret d’ella, la MESTRA li fa un toc. Haurà d’insistir dos o tres vegades.
MESTRA Perdona… disculpa… bonica…
La que fa d’arbre finalment obri els ulls, deixa de ballar, mira a la MESTRA.
MESTRA Seu, per favor.
La que fa d’arbre ja no fa d’arbre, ja no canta, ja no balla. Només baixa el cap i seu amb les seues companyes.
– Rosina traga saliva.
– No sap per on començar.
– No sap què dir.
– Segurament està pensant alguna mentida.
– D’eixes que diuen a les criatures d’infantil, perquè no tinguen por.
– Com si no fórem majors per comprendre.
– Com si no fórem majors per ser valentes. – Amb tot, nosaltres tenim un pla.
– I diga el que diga Rosina, el durem a terme.
MESTRA Necessite que m’escolteu amb atenció.
– Però Rosina no diu cap mentida.
MESTRA Vosaltres ja sou majors.
– Rosina seu entre nosaltres.
MESTRA I sabeu que la vida no només és alegria.
– A terra, com nosaltres.
MESTRA També hi ha sofriment.
– Parla de manera diferent.
MESTRA Tanmateix, ni l’alegria ni el sofriment són per sempre.
– Mai l’havíem sentida parlar així.
– Parlava d’estar tristos.
– Ens va preguntar si algú havia perdut algun animalet de companyia.
– Jo! El meu gos: Ares.
– Jo! La meua gata: Neula.
– Ens va preguntar si a algú li faltava algun iaio o iaia
Algunes alcen el braç.
– Totes teníem la mateixa pregunta al cap.
– On està Leti?
– Però ara ja no volíem fer-la en veu alta.
– On està Leti?
– Ja no volíem saber la resposta.
– On està Leti?
– I tanmateix, dins nostre, ja començàvem a saber-la.
