Una de les coses que més em sobta de la figura de l’autònom és el fet que no puguen contractar a cap familiar directe (hi ha poca gent que ho sap i quan s’assabenten sempre se sorprenen), és una limitació que no puc arribar a comprendre. En una empresa pública, que un polític col·loque a un familiar es diu nepotisme i és un delicte perquè hi ha protocols igualitaris de contractació pensats perquè qualsevol persona tinga accés a un lloc de treball pagat amb els impostos de tots i totes.

 

Però en una empresa privada, i més si és tan poc lucrativa com la de l’autònom, quin mal pot fer que la unitat familiar s’agrupe? L’únic motiu que se m’ocorre, i és un motiu pervers, és que l’Estat preferix tindre autònoms que treballadors per compte d’altre perquè li costen menys recursos. Els meus pares tenen amb ma tia un negoci familiar i s’han vist obligats a ser tots tres autònoms perquè ni ma tia pot contractar a la seua germana ni mon pare pot contractar a la seua dona. De fet, quan a mi m’ha tocat treballar-hi, m’ha hagut de contractar ma tia, perquè mon pare ho té prohibit.

 

Al teatre passa el mateix. Tinc uns amics que han retardat la seua boda gairebé dos anys perquè treballen a la mateixa companyia i casar-se significava haver de passar de pagar un autònom a dos, amb el mateix volum de feina. Perquè com a autònoma jo podria contractar la meua parella però no el meu marit. Incomprensible! Quan sovint per als/les actors/actrius i altres gremis culturals és difícil fundar una unitat familiar fora de la professió, donades les particulars circumstàncies en què es desenvolupa (setmanes d’estrena sense horaris, funcions gairebé sempre de vesprada-nit, gires que et tenen fora de casa sempre en les dates més assenyalades… vaja, en general, absoluta incompatibilitat amb el calendari escolar i laboral de molts/es treballadors/es).

 

És encara més absurd si tenim en compte, a més, que històricament les primeres companyies professionals teatrals a occident eren empreses familiars. Després del teatre medieval, fet de forma amateur per distints gremis d’artesans o per fidels que s’ajuntaven per fer peces sacramentals, sorgiren a tota Europa companyies itinerants de còmics professionals, diuen que a imitació de les companyies italianes de commedia dell’arte que foren les primeres a viatjar més enllà de les seues fronteres.

 

A diferència del teatre anglés, que trobava del tot immoral que hi haguera dones a l’escenari exhibint-se i provocant la lascívia dels espectadors, a Espanya, com a Itàlia, les companyies de teatre sí tenien actrius. No perquè els pareguera menys immoral que als anglesos, perquè misteriosament a la història de tot país occidental, la presència de la dona és immoral a qualsevol espai públic. Tot i que també és possible que el “macho español” trobara encara més immoral la presència a l’escenari d’homes vestits de dones. En qualsevol cas i per sort per a les dones, el teatre, com a representació de la realitat, necessitava personatges femenins (més que fóra per representar les mares, filles o esposes d’algú que vertaderament importava per a l’argument de l’obra, és a dir, un home).

Aleshores? Com ho feren per permetre la presència de dones als escenaris sense caure en la immoralitat? Fàcil: obligant les actrius a casar-se amb els actors de les companyies. D’esta forma s’entenia que el marit tenia ocasió de vigilar de prop a la dona. A més a més, les filles que eixien de la unió podien ser també actrius de la companyia, fins que es casaven, clar: si es casaven amb un actor de la companyia, podien seguir sent actrius; si es casaven, cosa estranya, amb homes de fora de la companyia, havien de deixar indiscutiblement l’escenari.

 

No deixa de ser curiós que passem, sense cap motiu, d’una obligació a la contrària. No cal que vos diga que els meus amics, en estos temps d’incertesa per a les arts escèniques, s’han vist obligats a mantindre els dos autònoms si volen beneficiar-se d’algun tipus d’ajuda.