2018 – (Text i direcció). Producció: IndecentsXiquetes que no tenim ni puta idea
Segona regional… jo tenia 19 anys. (Pausa per escoltar) No, no érem un grup organitzat. Vaig començar a parlaramb companyes de juntar-nos per demanar que ens deixaren arbitrar partits d’homes a més alta categoria, només això. Estàvem molt ilusionades. Recollirem signatures i les duguérem al comité. Ens férem una foto en la porta de la casa de Villar, una de les companyes, amb el sobre de las signatures abans de lliurar-lo. Altra companya periodista va aconseguir que se publicara en un mitjà local. Uns dies després, en la paret de la finca de Villar va aparéixer una pintada: FEMINISTES DE MERDA: EL FUTBOL ÉS NOSTRE.
No sembla molt greu, ¿no? Doncs em vaig espantar. Recorde que el primer que vaig pensar va ser que jo no volia ser feminista. Mai m’ha agradat la confrontació. No volia barallar-me amb ningú. No volia ser la problemàtica. Però, què puc dir? M’hauria agradat nàixer en un país on una dona no haguera de demanar permís per dedicar-se a l’esport.
