El cas dels tècnics del món de l’espectacle és ben diferent del dels músics (cap. 7); no en l’aspecte de la precarietat, perquè tots els artistes compartim germanor precària. Diuen que, com al món dels músics i els intèrprets, existeix “el tècnic estrela” que ha adquirit una fama que li possibilita tindre un alt poder adquisitiu. Jo no en conec personalment a cap, així que no puc parlar per ells. Després estan els pocs (poquíssims) que tenen una plaça de funcionaris (no sé si existeix a este país l’actor o el ballarí funcionari… de músics funcionaris sí que en conec). Els tècnics funcionaris quelcom podria pensar que són privilegiats perquè tenen el sou assegurat però, d’altra banda, un ofici d’horaris nocturns, irregulars i festius mai casa bé amb el marc sindical dels funcionaris en general i em sembla que eixe problema no s’ha sabut solucionar. Em recorda a eixos jocs de criatures que consisteixen a encaixar diferents peces poligonals als seus corresponents buits (l’esfera dins el cercle, el cub dins el quadrat,…); diguem que el tècnic funcionari és una esfera que els convenis funcionarials tracten infructuosament d’encaixar al forat quadrat. I en eixa brega continuen.

 

Els qui més conec són tots i totes tècnics “boleros” i per a mi són professionals heroics. al món tècnic fan sovint l’acudit de la jornada laboral completa (24 hores) i la mitja jornada (12 hores), que és un luxe! (note’s la ironia). Dormen poc, mengen si tenen temps, condueixen per tot el país amb son i pressa, es deixen el llom carregant i descarregant, s’enfilen a grans alçades moltes vegades sense la corresponent seguretat i, al món de la música sobretot, treballen al sol de migdia en els mesos més calorosos de l’any i rodejats de persones incíviques emboirades d’alcohol i altres substàncies que de vegades els porten als límits. No són famosos/es, tot i que això sovint és un avantatge, però tampoc poden aprofitar la fama per a demanar un sou de famós. La motivació? Formar part d’una cosa bella, posar generosament la teua feina al servei d’un bon espectacle. I cobrar, com tots, però vaja que amb menys hores i penes, a moltes altres feines es troba un sou semblant, si no millor; i sobretot, segur. Trobar un bon equip, que es comunica amb bones paraules, que miren tots pel treball de tots, que es defenen els uns als altres com una manada: jo he tingut el privilegi de treballar braç a braç amb ells i m’han donat grans lliçons d’humilitat. També he de dir que les condicions en què treballen els tècnics són molt millorables, més al món de la música on els festivals són maratons de matapersones que s’ho han de fer mirar perquè al segle XXI el benestar de ningú, i particularment l’oci de ningú, hauria de descansar sobre l’explotació d’algú altre.

 

Així com no entenia per què hi havia músics que no podien beneficiar-se de les noves mesures proposades pel ministeri, sí entenc perfectament la queixa del món tècnic. Recordem que només poden accedir a eixes ajudes els que en l’any 2019 hagen estat donats d’alta en el règim general d’artistes almenys en 20 ocasions. Doncs bé: alguns tècnics que en diuen freelance són autònoms i facturen pels seus serveis a les companyies. Espere que estos puguen beneficiar-se de les ajudes a autònoms (que imagine que sí, perquè quan un tècnic fa el pas de fer-se autònom generalment és que té marxeta). Però després hi ha tècnics que són, com els intèrprets, treballadors per compte d’altre. I què passa? Que treballen en negre? No! Almenys en teatre, fins i tot a les poques companyies en què els actors no estan donats d’alta, el tècnic ho està pel risc evident que corre en enfilar-se a les escales i treballar amb materials pesats que fan probable un accident laboral. M’han contat que al món de la música per desgràcia no tenen eixa sensibilitat, no ho sé, si hi ha músics a la sala que es pronuncien. Al teatre sí estan donats d’alta… però no al règim d’artistes, cosa que a tots els artistes ens sorprén molt la primera vegada que contractem un tècnic. Per alguna estranya i incomprensible raó, existeix el costum de donar d’alta als tècnics d’arts escèniques i música baix l’epígraf de “treballs metal·lúrgics”. TREBALLS METAL·LÚRGICS! Que van a la forja, potser? Em sembla que no, perquè allí tindrien jornades de 8 hores amb parades per dinar i els caps de setmana lliures. No estic segura de si les empreses s’estalvien molts diners per esta pràctica però hi ha companyies que no naden precisament en l’abundància i tanmateix donen els seus tècnics d’alta en règim d’artistes. Eixes poques companyies han fet possible que els seus tècnics sí puguen demanar la prestació especial del ministeri. La majoria dels tècnics no podran i és molt injust.

 

Com passa amb els i les intèrprets de teatre, música i dansa, hi ha tècnics amb estudis, tècnics amb ofici i híbrids d’ambdós orígens; però el talent creatiu (no oblidem mai que els tècnics ho són) no entén de tindre o no un títol: el talent es té o no es té (cal, com tot, treballar-lo).  El que vull dir és que per a mi són tan artistes com qualsevol actor… tot i que jo preferisc la paraula “artesà”, és un mot menys enlairat, més obrer. Supose que a l’imaginari col·lectiu el tècnic és més obrer que l’actor. Té gràcia, doncs, que els actors i les actrius tinguem sindicats i convenis i ells no,  tot i que trobe que els necessiten tant o més que nosaltres. Seria tan difícil encaixar-los dins els nostres sindicats? Em faig esta pregunta i encara no me la puc respondre.