Hui és el dia del llibre, la indústria més forta dins el sector cultural d’este país i les associacions de llibrers i editors estimen les pèrdues del sector en uns 1000 milions d’euros. Tanmateix, la primera setmana de confinament desenes d’editorials i autors/es particulars penjaren a la xarxa els seus llibres per a descàrrega lliure i gratuïta. Per entretindre a la població durant el confinament. Feren el mateix els/les músics/es amb els concerts des de casa i des dels balcons. I per descomptat moltes companyies de teatre i dansa hem posat a l’abast del públic general produccions que fins ara només podien visualitzar els/les programadors/es culturals a fi de poder materialitzar un contracte. Crec que hi ha en nosaltres, per alguna raó, una vocació per voler compartir el que fem, per servir de reflexió, entreteniment, de ferramenta per repensar el món que ens envolta, analitzar les situacions per les quals passem. Però sovint em pregunte si no ens estem pegant un tir al peu. Sóc conscient que no és la primera vegada que es formula esta pregunta però, per desgràcia, hem de seguir formulant-la: PODEM SEGUIR REGALANT EL NOSTRE TREBALL?

Si la majoria estan a casa sense ERTO (perquè són treballadors per obra, no estan en plantilla) i sense prestació d’atur (per no haver generat prou dies cotitzats, ja que, tot i treballar cada dia, només estem donats d’alta els dies d’assaig o de funció) DE QUÈ VIUREM?

La cosa és que, com que som tan creatius, no parem de tindre idees i aleshores ens arriben propostes de fer un monòleg des de casa (a benefici de la investigació per a la COVID-19, clar), gravar fragments de textos amb la nostra meravellosa veu declamatòria per commoure els malalts als hospitals, dibuixar, animar i/o posar veu a sèries infantils divulgatives per ensenyar als xiquets i xiquetes els perills del virus, rondalles per anar a dormir, escriure guions o esquetxos que parlen del confinament per compartir-los amb la gent… TOT SENSE COBRAR. El cas és que jo després me’n vaig al Consum i allí no em deixen pagar la compra amb un monòleg.

Si els artistes fórem una espècie de funcionaris de l’Estat (que no dic jo que vulga ser-ho perquè no sé si això em permetria fer una cultura independent i crítica amb el poder polític) jo podria seguir creant i regalant les meues habilitats sense preocupar-me de què menjaré la setmana que ve, com pagaré el lloguer del pis on estic confinada o la llum i l’aigua que abans no consumia a casa perquè sempre estava fora, treballant.

Al remat, no estem malacostumant als/les espectadors/es a no pagar pel que veuen? Després passa que els/les espectadors/es que troben cara una entrada de 10 € per un espectacle en viu de més d’una hora de durada, gent que paga eixos 10 € amb el morro tort sense saber que amb eixos 10 € no paga ni la meitat del que realment valdria eixe espectacle i que, segurament, la sala i l’espectacle necessiten una subvenció pública per poder oferir eixe espectacle a 10 €. Eixe/a espectador/a, si tinguera en la seua mà la decisió de seguir donant eixos diners a cultura per mantindre el preu de l’entrada a 10 €, els donaria? Amb eixe desconeixement general de què costa dur a terme una producció cultural, de veres pensem que una casella cultural a la declaració de la renda ens beneficiaria? Tinc malsons amb eixe/a ciutadà/na mitjà/na que pensa: per a què donar els meus impostos a la cultura nacional si ja tinc Netflix?

Per cert, escriure esta publicació m’ha costat unes dos hores que no em pagarà ningú.