Sí, també ho he sentit dir estos dies. Partim del fet incontestable que eI 21,5% dels treballadors espanyols són pobres i que 1 de cada 3 llars no poden fer front a una emergència després de pagar les despeses d’habitatge, alimentació i impostos diversos. Estic gairebé segura que a eixe 36% de famílies estem la immensa majoria dels actors i actrius. I no, com molts i moltes pensen, perquè siguem desbalafiades. Quan comencem, no ens espera un sou de becari que ens permeta malviure i una senda de meritoriatge que ens permeta arribar amb esforç a ser Antonio Banderas. El 99% no arribarà mai a ser Antonio Banderas.

Quan eixim de les escoles, ens espera un panorama professional saturat que no ens coneix, ens esperen una mitjana de 5 anys (molt sovint més) de treballar debades per “donar-te a conéixer”, de desemborsar bona part dels diners que, òbviament vénen d’una altra font d’ingressos, en books, videobooks, cursos de formació i autoexplotacions vàries que, en el millor dels casos, desemboquen en els teus primers contractes “de veritat” encara anecdòtics i molts d’ells espaiats en el temps (jo he tingut anys de guanyar 5.000 € en tot l’any treballant a destall i independitzada). I com que els nostres ingressos no són regulars, mai no podrem demanar una hipoteca ni accedir a molts contractes de lloguer ni finançar una punyetera rentadora sense aportar la nòmina de la parella o el familiar seriós i formal que sí te nòmina tots els mesos, i tant!

Si a més a més, a les despeses que tots tenim, hi sumes que mai has de deixar de pagar cursos, books i videobooks, que has de continuar invertint en teatre (perquè de vegades si no ens generem la nostra pròpia feina, no treballaríem) s’entén perfectament que només el 8% de la professió puga viure només d’ella. Un exemple: el que vaig guanyar en sis mesos de docència a un centre de secundària (el meu primer contracte) com a professora de llengua i literatura m’ha permés aguantar en esta professió tots eixos primers i llarguíssims 5 anys vivint sola a València (perquè eixa és l’altra: si no has nascut a València, has de deixar ta casa per anar-hi ha treballar; vorem si algun dia es pot canviar això). En sis mesos vaig guanyar més que el que vaig aconseguir ajuntar en 5 anys. Ara, després de més de 10 anys a la professió ja estem acostant postures: sis mesos = un any, no està malament. Per si no ho sabíeu, jo no tinc vacances pagades ni paga doble en Nadal ni en estiu ni baixa per maternitat o malaltia. Però el que passa és que no sabem estalviar, clar! Quin mal ha fet el conte de la xitxarra i la formiga!